NO LANCE, NO !!

Moltes de les entrades a aquest blog han sigut per admirar, aplaudir, felicitar i defensar al Lance Armstrong.

L'he seguit per la tele, quan ha vingut aqui, l'he anat a veure a Paris,  als Alps i als Pirineus. Ha estat i segueix sent un lluitador tant sobre la bici com de peus a terra. L'he defensat a mort. He portat el seu maillot amb orgull i el seu bracelet groc.

 I ara ve el pal més gros. No seria just passar per alt aquest esdeveniment i fer cas omís al terratrèmol que fa tremolar el món del ciclisme, no puc deixar d'expressar la meva decepció i la meva tristesa.
Per mi no ha mort un mite, segueix sent un espectacular ciclista i un gran lluitador però, i ho dic amb el cor engongit, ha fet trampa. D'acord, com molts d'altres (tots van al limit) però jo creia en ell. Incrèdula?? Potser sí...

Em sap molt greu.

Estic molt trista perquè em creia que ell era diferent i que, tot i que els francesos li tenien moltes ganes, mai va arribar a donar positiu. No hi havia proves!! Ara, desprès de tot el que ha anat sortint aquests darrers mesos i que companys seus l'hagin acabat delatant, veig que ja no és tant diferent.

No li trec culpa però que no s'oblidin de mirar al seu voltant. Tota aquesta sofisticació no ho fa una persona sola.

I senyors de la UCI : o són uns incompetents o esteu emmerdats tant o més que ell.

Ho volem tot. Volem etapes inhumanes durant 3 setmanes ; volem veure com es recargolen en una rampa del 25%, volem mitjanes estratosfèriques.... i volem tot aixó amb un plat de pasta i 4 bidons de beguda isotònica. Masses interessos darrera, masses diners, masses pressions pels corredors....

Tenim dos opcions : o permetem que es dopin i legalitzem EPOs & Company  i ens oblidem dels controls i de les sancions o convertim les proves ciclistes en carreres més "humanes" intentant no perdre l'espectacularitat.

Jo em quedo amb els grans moments que m'ha fet viure. Necessito pensar que, ara per ara, els títols només són títols.

VISCA EL CICLISME 

TORNAR A AGONITZAR.... QUIN PLAER!!

Per la majoria de gent, els caps de setmana serveixen per desconnectar, descansar, relaxar-se i carregar piles. Pels ciclistes (i soposo que pels amants d'altres esports) no sol ser així. Aprofitem per gaudir de la nostra afició i ens és igual haver de matinar o d'arribar a casa treient la llengua i saludar al veí fent un moviment amb el cap, advertirnt que l'hem vist i evitant cap conversa....

Així doncs, aquest cap de setmana, com a bona ciclista, no he descansat....

Ahir vaig atrevir-me a deixar la N-II i provar d'enfilar cap amunt. Desprès de fer 20 minutets d'escalfament per la costa, vaig tornar cap a Sant Cebrià - Sant Iscle - Arenys de Munt i vaig pujar Collsacreu. Feia més d'uny any que no arribava fins allà. Vaig posar tot el desarrotllo possible, per tal de no sobrecarregar les cames i va anar bé. Un cop a dalt vaig baixar fins a Vallvorguina i vaig tornar a pujar per l'altre costat, un coast to coast. Quin plaer baixar!!! No té preu....

Desprès de menjar i beure, vaig arribar a Arenys de Mar, on els dissabtes pel matí fan mercat i és un merder passar per la Riera... Vaig tornar a agafar la N-II i vaig anar fins a Mataró amb vent de cul.... un altre plaer!! Allà vaig girar i cap a casa, amb les cames una mica pesades i amb alguna punxada inoportuna però contenta. 

Avui diumenge els llençols s'han enganxat i m'he llevat més tard de lo habitual... Desprès d'esmorzar, l'Iván s'ha ofert a fer un tros amb mi..... un plaer més !! (o no.....). Hem preparat les bicis i desprès d'omplir bidons i agafar tiberi per si de cas, hem començat a pedalar.

Hem anat fins a Mataró amb vent de cara... que pesat que es fa... Avui el tenia de gregari i m'anava de fàbula però els nivells són tan diferents que ja he notat de seguida que anava revolucionada... no hi havia manera de baixar pulsacions... entre el vent, la música, el molinillo-power i el sofocón... buffff... 

Arribem a Mataró i descansem a la gasolinera de l'entrada. Allà xerrem amb el Miguel una estoneta. Donem la volta i, amb el vent de cul, em poso davant, en plan exhibició.... acostumada al plat mitjà, quan poso el gran em falta força per arrossegar-lo però, tossuda com sóc i amb la pressió del soci darrera meu..... Quan començava a agonitzar, apareixia el salvador per l'esquerra i m'acabava de rematar.....Volare, ohhooo... !!! Total, que hem arribat a Sant Pol amb una mitjana per mi molt alta i amb la cara vermella com un pebrot...  Diuen que l'esport és bó... no sé, no sé.....

Allà els nostres camins s'han separat... la nostra relació ja no donava més de si, jejejej ....jo necessitava carregar dipòsit i recuperar l'alé i ell acabar de suar el mallot;  així que he parat i ell ha seguit sol.  Un cop tot al seu lloc, he tornat a fondre'm amb l'Scott i he anat fins a Santa Susana. Allà he donat la volta i cap a casa, amb mal de cames..... quin plaer !!!!!

Menys mal que demà som a dilluns i podré descansar..... ;-)
Bona setmana!!!!

NOVES AVENTURES

Els dilluns, per sí sols, ja són pesats i fan mandra. Si a més a més al cel hi ha núvols grisos i amb mala pinta, encara més. Però ni el núvol més amenaçador pot amb les meves ganes de sortir amb l'Scott. Així que pugem les dues a l'ascensor i a trepitjar asfalt!!

La ruta no prometia gaire.
N-II des de Sant Cebrià (poble on des de Setmana Santa vivim - a 3 Km de Sant Pol) fins a Vilassar. Vent de cul i bona temperatura. He deixat la general i he començat a pujar cap a Argentona però el cos em xerrava i he parat a posar benzina. He begut una miqueta i he tornat a baixar cap a la N-II. Sabia que tenia el vent de cara però m'estimava més pla que passar-me de rosca. No correm...

Tornant cap a casa, a l'alçada de Caldetes he vist una torre amb una senyera i una altra bandera. L'he vist vàries vegades però avui he decidit acostar-m'hi. He deixat la N-II i he encarat cap a munt, deixant Caldetes i he entrat al poble de Sant Vicenç de Montalt.
He anat pujant sense perdre la torre de vista i al final l'he trobat!!

Es trata d'una torre de guaita construïda entre els segles XVI - XVII. Aquesta torre fortificada s'anomena Torre de Can Valls i ha estat restaurada.
La veritat és que allà no hi havia cap cartell que expliquès què punyeta era i no ho he esbrinat fins que ho he buscat al Google.

Aquesta torre està dins del Parc Germans Gabrielistes, que s'hi arriba pujant uns rampa d'un 8% (l'he feta caminant, no ens fèssim pas mal...). Es tracta d'un jardí de 4 hectàries amb vistes al mar.







Desprès de fer 4 fotos i caminar una mica pel "parc", he sortit una mica decebuda per la manca d'informació i per la sensació d'abandonament del lloc....

Les fotos no mostren la realitat. Ara que les veig penso que "no era tan lleitg" però la sorra estava plena de tifes de gossos, la font no tenia aixeta, estava solitari, monuments i construccions mig trencades o sense explicar què és.....

Podria estar més ben cuidat, faria més goig, segur.

Em torno a posar la música i he seguit fent camí cap a casa. Em pensava que m'acabaria mullant però no. S'han de tenir amics a tot arreu i per allà dalt en dec tenir un de bó.

L'excursioneta ha valgut la pena. M'han sortit 63 km, fet que la fan encara més valuosa... vaja, que pedalar NO TÉ PREU !!!

Bona setmana i ànim que demà som a dimarts. 

VULL PEDALAR EN UNA TERRA LLIURE

Diuen que els somnis poden esdevenir realitat i ahir m'ho vaig creure. Dues passions juntes, la bicicleta i el meu país. Ahir vaig plorar perquè Catalunya cridava i demanava la Independència, un crit que sempre he portat allà on he anat, un crit que de vegades l'he sentit sord, un crit que ahir va ressonar per tot el món.

Matí de bicicleta, escalfant motors. Sortideta amb el pare, café amb llet i trobada amb l'Iván per tornar cap a casa junts. Bones sensacions, la cosa prometia....

Desprès de dinar, cafetó i cap a Barcelona. No puc evitar sortir del metro i plorar. No som quatre gats, per molts que alguns s'hi esforcin en fer creure. Som molts que MAI hem deixat de lluitar, de fer país, de defensar un estat propi i ara, en som molts més. Es tracta de repartir bé la feina : els polítics que facin un pas endavant i els que creiem en una Catalunya lliure, convèncer als indecisosque ens envolten.

Vull pedalar en una terra lliure.
Visca Catalunya.

Germans, preguem.....

Els dies passen volant i si estem de vacances.... encara més!! Espero que a tots i totes les que us passeu per aqui us hagin anat de fàbula. A mi ja se m'han acabat... toca pencar (un luxe avui dia) i toca apretar el botó ON de la normalitat :  horaris normals, àpats normals, rutines normals.... Buffff, quina mandra. Aixi que ànims als que comenceu a pencar i encara molts més als qui esteu buscant feina.  Segur que hi ha alguna cosa interessant esperant-vos.

Bici.... aixxxxxxxxx quin tip de patir. No es pot estimar tant aquesta maquineta... Pateixo més sense ella que sobre d'ella.... pocs ho poden entendre, segur que vosaltres sí. Estic en la fase d'agafar-la cada dos dies (sempre que puc) i ja faig sortidetes de 45-50km. Estic contenta, sobre la bici cada dia em trobo millor, vaig agafant més força a les cames i milloro en quant a resistència i velocitat, tot i que em falta un ou per recuperar. Els dolors en fred no acaben de marxar però intento angoixar-me lo just. Tinc tot un hivern per anar fent camí, i ja ho diuen... caminante no hay camino, se hace camino al andar...

 Recuperant forces

 Deixant-la impoluta

Per què no escric?? Perquè les sortides que faig són maques per mi, perque senzillament pedalo!! però pobres pel que fa al contingut. Sé que no sempre es poden fer marxes, brevets, rutes pels Pirineus, escapades al Alps.... però em sap greu posar fotos de la N-II.... va, una....

Un sol dia em vaig atrevir a deixar la costa i vaig anar cap Arenys de Munt (on em vas veure, Rally! Un altre dia avisa'm cony!!) i no estem encara per segons què.... I no és pel mal de cames de l'esforç sinó pels dolors posteriors. El que deiem... step by step.

  

A veure si puc començar a escriure amb més regularitat i fer alguna crònica amb cara i ulls. Segur que l'espera valdrà la pena.

Fins aviat !!

PD: les espelmes les vaig posar en una petita capella a Varsòvia, una per cada genoll. No sóc creient, només crec en la constància, l'esforç i la superació personal, però per si de cas funciona.... que ningú pugui dir que no ho he provat tot per poder pilotar la meva Scoot.

Salut!!!

CLACK-CLACK : SOM-HI COMPANYA !!!

Segurament és l'entrada que més desitjava fer i m'adono que també és la que em costa més d'escriure. Em costa perquè he de ser prudent, ara més que mai. He de posar seny, (molts m'ho dieu)  però aquesta vegada ha de ser de veritat.

He millorat una mica i aquesta millora em permet agafar la bici. Desprès d'uns primers dies sense nord, pedalant sense cap pauta, he decidit no emocionar-me. Mentre pedalo el dolor no apreta, és al refredar-se que em fa mal.... és el que tenen les tendinitis. Provaré de pedalar dia sí, dia no i durant 2 setmanes faré el mateix recorregut : són uns 18 km, vaja, una horeta xino xano. A veure com reaccionen les cames i si els dolors van marxant, permetent-me augmentar els km d'aqui uns dies.

Els dies que no surti seguiré fent els exercicis excèntrics amb les gomes, els isotònics i isomètrics amb les peses. Tampoc m'oblido ni de la propiopercepció ni dels estiraments diaris. Ni del fisio, ni la magnetoteràpia, ni l'ultrasó, ni el làser, ni l'acupuntura, ni de la piscina i, encara menys, dels massatges. 

Constància, paciència i passió per la bicicleta. Aquests són els ingredients que em mantenen desperta i que m'ajuden a no abandonar aquesta lluita que acaba desgastant a qualsevol. Jo m'estimo el cicloturisme i m'estimo l'Scott. Estimo el clack-clack quan entren les cales i el click quan pujo i baixo pinyons. Estimo amb bogeria aquest esport, cap altre m'omple tant. Per tots aquest motius i per molts d'altres, val la pena lluitar, caure i tornar-se a aixecar. Fer un pas endavant encara que el dia anterior n'hagis fet 2 enrera. "Fes una altra cosa, dona!!" No, no i no. Jo vull pedalar i ho aconseguiré. Tindré dies de tot, dies d'esperança i dies de ploranera incontrolable, però ho aconseguiré. La bicicleta és massa important per mi com per deixar de lluitar per ella. Mai.

No puc explicar les sensacions que he tornat a tenir desprès d'estar 240 dies sense posar-me el casc i olorar l'asfalt. Segur que us les imagineu. Hem d'aprendre a valorar les coses que podem fer perquè tenen molt més valor del que ens pensem i quan no les podem gaudir, es pateix molt. Ara per ara, 1 hora sobre l'Scott és un somni i no em vull despertar. 

T'he enyorat tant, óstia !!

GRÀCIES PER PODER COMPARTIR AMB VOSALTRES AQUEST
MOMENT TANT IMPORTANT PER NOSALTRES

A veure com van aquests dies.  Us ho explicarem.  ;-)

Nika .

NOMÉS PERDS QUAN DEIXES DE LLUITAR

Estic viva.

I sí, segueixo en la meva guerra particular, amb dies de tot....

Us poso una mica al dia, pels que encara estigueu per aquí.

Fa 7 anys em vaig sotmetre a una intervenció quirúrgica (unes artroscòpies anteriors no havien funcionat) per tal de recentrar-me les dues ròtules ja que els dolors no em permetien pedalar en condicions. 
Abans de l'operació, tenia les ròtules així :

L’operació va consistir en tallar els alerons rotulians per tal que la ròtula és pogués col·locar en el seu lloc. 

Tot va anar de fàbula i desprès de la pertinent rehabilitació, vaig poder tornar a pedalar.

La mala ubicació de les ròtules m’havien generat la tant estimada condromalàcia però durant tots aquests anys, km i bogeries sobre la bicicleta, he anat trampejant el tema i, la veritat, és que he fet el que he volgut.
Us explico aixó perquè entengueu el que em passa ara.

L'any passat em vaig fer mal al peu i aquesta lesió em va tenir apartada de l’asfalt durant uns mesos, període durant el qual la musculatura es va atrofiar.Els genolls són unes estructures que funcionen com un tot i que qualsevol coseta afecta a la resta (i més encara als que tenim biomecàniques punyeteres...).

Com sempre em passa, sóc massa impulsiva i prenc decisions sense tenir en compte les conseqüències…. Doncs això, que la vuelta al ruedo va ser una mica MASSA bèstia…. Uns dies a Puigcerdà, un mes per Vietnam sense bici, i, al tornar, 3 dies a Bagneres-de-Luchon, pujant Balés, Peyresourde, Superbagneres i Portilló en 3 dies. Olé tu, olé tu!! Allà em van començar a venir dolors als quàdriceps però Sant Ibuprofè em va permetre fer-me les fotos als cartells dels ports.

Al deixar de “dopar-me”, els dolors es van fer insuportables fins que vaig tenir la ruptura parcial del tendó.  Factors de creixement i rehabilitació diària. Esgotador.

El tendó s’ha regenerat bé però aquesta atròfia fa que el vast extern, sense l’ajuda dels alerons rotulians, hagi d’aguantar més pressió i això fa pupa i se’m queixa. Decideix inflar-se i ja tenim aquí l’altre temuda entre nosaltres… la tendinitis.

En vermell mostro les forces que tiben de la ròtula. Jo no tinc aquests alerons i qui aguanta la força és el vast extern i zona superior de la ròtula (zona que m'estic tractant i que he d'aconseguir muscular, amb permís del Sr. dolor...)

Segueixo fent propiopercepció, isomètrics, isotònics, gel, estiraments, etc….  Els fisios d’aquí quan em veuen tremolen…. Porto 2 setmanes amb un aparell de magnetoteràpia que he llogat (prescrit pel traumatòleg, of course), i em faig les meves sessions diàries i nocturnes.

No sé quan s’acabarà aquest malson però espero despertar-me algun dia. 
Pedaleu i al tanto a la carretera!!!
Salut!

LA GUERRA MÉS SILENCIOSA

Els silencis diuen molt, de fet, ho diuen TOT.

Igual que tots tenim els nostres motius per escriure, també els tenim per no fer-ho. Jo només en tinc un: no poder pedalar. Quan la ment no encaixa amb el cos ens provoca un patiment dificil de gestionar. Vols seguir, sense fer cas al soroll que fa el cos... et fas el sord, fins que el cos fot un crit que ho paralitza tot. Aleshores és quan no tens més remei que escoltar-lo, entendre què t'està dient i començar un procés de curació a molts nivells.

No explicaré en detall què m'ha passat, però a grosso modo, he tingut una rotura parcial del tendó del quadriceps. Aixó ha comportat haver de fer els factors de creixement. La cosa ha funcionat però la volta al "ruedo" m'està costant ja que, encara que ha baixat, encara tinc dolor. El fet d'estar uns mesos (per mi una eternitat....) sense fer bicicleta, fa que les altres estructures s'atrofiïn i també fan mal, sobretot la condromalacia. Aixi que estic fent rodillo dia sí, dia no. Vaig fent exercicis de propiopercepció i estiraments.

La meva feina actual és recuperar tots els teixits el millor possible i poder tornar a pedalar, tot i que també treballo la part mental, ja que estic en un procés d'acceptació del que em passa. La meva biomecànica, per més operacions que em faci, per més BikeFittings, per més històries que provi, és la que és i l'he d'assumir. Aixi que quan torni a l'asfalt els objectius seran una altres, encara no sé quins, però ja me'ls aniré trobant. Ara en tinc un de molt important : fer les coses bé.

Els que em coneixeu sabeu el que estic patint i també sabeu el per què no ho he explicat abans. No em serveix de res queixar-me, escriure lo desgraciada que sóc i la mala sort que tinc.... aixó no em cura. Aquesta vegada he optat per fer-me responsable del que em passa. Si ho aconsegueixo fer, seré capaç de controlar-ho i segurament m'estalviaré algun disgust. Si aconsegueixo assumir el que m'està passant, em serà més fàcil veure que les casualitats no existeixen i que si he hagut de parar és perquè ho havia de fer. Ho visc com si fos una oportunitat per canviar el que estava fent malament i l'he d'aprofitar. Si ho interpreto així, no em genera tant patiment perquè em permet crèixer i aprendre.

Gràcies a tots i a totes les que m'heu anat preguntant si tot estava en ordre, gràcies als que haveu respectat el meu silenci i gràcies als que haveu aguantat els meus plors. Sempre hi sou.
Aixi que aqui segueixo, fent rodillos i anant millorant.

Sóc una lluitadora sobre la bicicleta però quan toco de peus a terra, em converteixo en una guerrera i, aquesta guerra, la guanyaré. Palabra !  ;-)

Iván, t'estimo.